Anna Andreu / Vladivostok

Anna Andreu torna de nou acompanyada per Marina Arrufat per a presentar les cançons que immediatament s’han convertit en unes perfectes successores del peculiar estil que les caracteritza i que tant ens va atrapar en Els Mals Costums. La mida és un disc que, des de la més absoluta prudència, murmura sobre les maneres de contenir-se, dels límits i dels preàmbuls, dels esclats i de les conseqüències ja de sobres conegudes. Una reflexió al voltant de la mesura, passant per tots els matisos que la paraula ofereix. N’hi ha prou amb escoltar els primers segons de "Penyora", cançó que obre La mida, per a poder afirmar que Anna Andreu no sols manté intacte el seu particular encanteri, sinó que ha estat capaç de sumar elements que aconsegueixen fer florir, encara més si cap, les seves cançons. A la ja reconeixible guitarra de l’Anna Andreu se sumen ara sons de sintetitzadors i línies de baix que uneixen forces al costat de la bateria i a les segones veus de Marina Arrufat i que completen cadascuna de les cançons. Tot això equilibrat per Jordi Matas, que torna a repetir com a productor en aquest segon disc. Les cançons de La mida van sorgir saltant d’idea en idea, de paraula en paraula i van trobar el seu nexe comú en les emocions, tan ocultes i misterioses, com a vegades tibants i desmesurades. Amb temprança i subtilesa, Anna Andreu ens regala una vegada més la bellesa de les seves lletres i de les seves cançons, sense grans artificis, però amb la capacitat d’impactar allí on les paraules més commouen. Ara aquestes cançons són de totes nosaltres i només ens queda gaudir-les i abraçar-les, sent conscients del gran tresor que tenim entre mans.

Vladivostok són poemes dits pels dits de la Maria Cabrera i musicats de cap a peus passant pel cor de la Irene Fontdevila. Vladivostok és la ciutat on mor el transsiberià, després de creuar l’espinada freda de Rússia. I és, també, el nom d’aquest projecte poeticomusical d’Irene Fontdevila i Maria Cabrera: composicions musicals inspirades en els versos de La matinada clara (Accent editorial, 2009) i La ciutat cansada (Proa, 2017), i creades per acompanyar-ne el recitat. Música incidental per a piano, amb unes bases electròniques mínimes que es posen al servei de la veu nua dels versos per realçar-los o contradir-los. Un resultat auditiu sobri però emocionat, sentit però serè: que la poesia realci la música, que la música bressoli la poesia. Sovint les acompanyen el grup de cançó punk vàlius.