Un llibre de Daisy González Broche
Sabem que l'ésser humà, com la vida, també té les seves estacions. I una, la més serena i entranyable, és la tardor amb la seva tornadissa coloració, la seva beneïda temperatura i la bellesa intrínseca del canviant.
Sempre, en arribar el mes d'octubre, em deprimeix l'absència dels ocells, aquells que se'n van, que ja no adornen el meu entorn ni la meva terrassa.
Durant aquest temps jo guanyo en profunditat de pensament, però perdo en confort de paisatge. Per a mi minva l'abstracció de la llibertat i la candidesa d'aquests éssers de mirada rodona, absolutament purs, que toquen cada dia el cor de tants poetes.
Aquest llibre té el desig de continuar donant veu a la poesia, sobretot aquella que frega la natura i que poetitza amb el vol.
Daisy González Broche (Cuba, 1947) És hispanocubana. Va néixer un dia dissabte del mes de juliol a un poblet de pescadors, al nord de l'illa. Encara que des de jove ja li agradava la literatura —i sobretot la poesia—, al final es va decantar per estudiar Magisteri i Psicologia Clínica, professió, aquesta última, que ha exercit durant tota la seva vida laboral.
Va abandonar el país d'origen l'any 2000 i viu actualment a Girona, Catalunya.
Ha publicat la novel·la Dos mares i mis Orishas (Editorial Abadía, 2006) i dos poemaris: De lo breve, de lo Ubicuo (Ediciones Bagua 2016) i Brizna de herba (Curbet edicions, 2016).
Aquest llibre de poemes, Ja no vénen els ocells, abasta molt de la geografia anímica de la poeta, sobretot allò que la va copejar tant quan va haver d'abandonar la terra: el dolor de l'emigració.
